Aire de Muntanyes

Blog fet per Xavier Saleta.

Meteorologia

Diferents adreces d'interès sobre les prediccions meteorològiques.

Esquí de muntanya

Go to Blogger edit html and find these sentences.Now replace these sentences with your own descriptions.

Ciclisme

Go to Blogger edit html and find these sentences.Now replace these sentences with your own descriptions.

En Roc, el gos Neu i el gat crestes

Divertides vinyetes sobre les aventures d'en Roc, el gos Neu i el gat Crestes.

Cursor

Crossbone Skull

dissabte, 17 de febrer de 2018

Campelles a l'estació de tren de la Molina



“Hace diecisiete años que hago este trayecto y és la primera vez que veo tanta nieve”.
                                                                                            El “pica-pica “de la Renfe
                                                                                       ( Trajecte Puigcerdà – BCN)

Seguim doncs traient de les estanteries de la nostre biblioteca ressenyes de rutes d’aquelles que és feien abans com i havia neu, com és el cas d’aquest any. Aquest cop hem tornat a fullejar el llibre de “La Vall de Núria. Balandrau-Taga-Puigllançada) de Publicacions de l’Abadia de Montserrat, de les clàssiques guies de la CEC, aquesta escrita per Manel Brochs i Francesc Xavier Gregori i m’ha vingut a la idea després de mirar un sector que quasi mai i anem per manca de neu que és el sector que quant pugem per la Collada de Toses ens queda tot pujant a l’esquerra, una sèrie de turons arrodonits que van de la Serra de Montgrony  fins el  Puigllançada, doncs perquè no ara que podem fer-ho a mes aprofitant que a la Molina i tenim neu fins l’estació, provar de fer una d’aquelles travesses que nomes és poden fer un cop . Aconsegueixo  convença  sense gaire esforç, a dos companys per l’aventura, J.j Padnon i Lo Presi, agafem el divendres festa doncs el pronòstic de Meteomuntanya donen com a dia sense vent, important doncs la major par de la ruta ho fem per carena, sense fred, núvol però sense pluja, vinga dons provarem de fer la “Travessa Campelles a la Molina, o a l’ estació de tren de la Molina”.
Ens porta a Campelles el lloc de la sortida el taxi de Ribes (Jordi 637215255)el dia és gris i espurneja una mica, el taxi ens deixa una mica mes enllà del poble just al costat del cementiri i lloc a on ja trobem la pista colgada de neu, ens acomiadem del taxista i ja ens posem els esquís. Seguim per la pista amb traça feta per raquetes cosa que ens facilita molt la feina doncs la neu esta pastetes i de molt difícil obrir traça, podríem escurçar la pista fen dreceres però és mes còmoda fer marrades per la pista que no escarrassar-nos obrin traça. En principi anem seguint les marques que ens portarien a Nevà i així arribem al refugi del Pla dels Prats, d’aquí deixem la pista principal i ja ara si en forta pujada per bosc que encara trobem traçat per les raquetes fins trobar-nos  al refugi de la Covil, el plugim comença a ser pluja intensa,  ens en recordem dels de la Meteomuntanya, entrem al refugi que esta net i acollidor, estem força mullats, però per sort trobem llenya seca i que porto un encenedor a la motxilla. El Presi no s’ho pensa i ens prepara un bon foc, qui ens ho hauria de dir, mig mati al costat de una bona llar de foc, el tres assentats en un troncs fen petar la xerrada, s’hi ho haguéssim sabut portem unes botifarres.
La cosa no amaina, anem mirant per els mòbils el radar (facilitats de les noves tecnologies), per mirar quant podrem sortir, el temps passa i ja veiem que la travessa la tindrem que desdir, però la millor opció serà pujar a la carena i baixar per Navà, doncs per Campelles la baixada és penosa i a mes el cotxa el tenim a Ribes, al menys de Navà podem baixar a Planaoles i agafar el tren.
Fa dues hores que esperem el moment, el radar ens recomana sortir, amb el cos escalfat deixem el caliu del refugi que tan amb gaudit i enfilem la dreta pala cap el  Pic del Covil (2001m), anem seguint per la carena obrin traça cap el coll de Coma Ermada i el Cim de Costa Pubilla(2053m), baixem sense treure pells cap el Coll de la Bona, aquí tenim que ja decidir si baixar cap a Nevà o seguir amb l’ establer, però cosa curiosa per el sector del Berguedà, esta ben serè i els núvols s’han quedat cap el sector de Núria, contem el temps que ens queda per fer la travessa, la cosa ens be ven justa, però optem per seguir el que teníem previst, ara però tindrem que anar amb la marxa mes rapida.
La carena va fen pujades i baixades per cims i colls, les vistes son fenomenals, comença a sortir el sol , la calor és fa notar, Pedra Picada, Serrat del Paravent, Serrat de la Moixera... ja ens acostem el Puigllançada ja el tenim mes a prop, com a prop tenim una gran quantitat de figures que ens miren, son isards potser no havíem vist mai tants de junts.  Ja veiem la carretera de Castellar de n’Hug, el dia de cop i volta és tapa, però ja ho tenim,  estem al Cap de la Creueta(2066m), traiem pells i comencem a baixar, no veiem el contrast de la neu i la cosa és fa molt feixuga, arribem al fons del torrent i tornem a posar pells per anar en direcció a la carretera, el temps és complica amb pluja, farem els dos kilòmetres que ens quedem per arribar als Alabaus per carretera per no perdrà temps. Arribem a l’estació i anem a buscar una pista que tot faldejant la muntanya ens portada a cap a Roc Blanc i d’aquí traiem pells per anar cap dalt de la pista de l’Estadi i d’aquí anar a buscar l’antiga pista que antigament baixava cap a l’estació.
Encara i han les velles cadires, l’antiga estació inter mitja, quins records !!, anem baixant entre xalets, ens tenim que treure de tant en tant els esquís doncs han netejat algun camí o tenim que travessar la carretera, però a la fi tenim l’estació a tocar, es va fent fosc, hem arribat justets, molt contents i feliços doncs ho hem aconseguit , això que quant estàvem a la cabana no donàvem res per el dia de avui. Ara toca esperar el tren,  dins l’estació s’està calentó, hem anat a buscar uns entrepans de truita i unes cerveses, llencem a la paperera la capa rosa de plàstic que és va trobar el Presi a la cabana i que l’hi ha servit per que la motxilla no és mulli. Arriba el tren que ens portarà a Ribes, a dins una bona caloreta llàstima que el trajecte sigui tan curt si no hi faríem una bona becaina, total ja fa 10 hores que hem sortit.

Ruta realitzada per J.j Padnon, Lo Presi i jo. Realitzada en 8 hores, mes dues de repòs al refugi, en  28 kilòmetres i 1500 metres de desnivell.




Refugi  de la Covil







Costa Pubilla



baixant del Cap de la Creueta

Lo Presi, carretera Castellar de n'Hug


antiga estació inter mitja de la Molina

J.J Padnon i Lo Presi a l'estació de la Molina



diumenge, 11 de febrer de 2018

El Taga per Bruguera






“Feia quaranta anys que no hi havia hagut una nevada així”
                                                                                          -una veïna de Bruguera-

Avui tocava anar a provar el regal que va caurà de neu aquest d’arres dies i per això ens trobem al Petit Cafè de Ribes, un munt de gent del Sorreig, no cal dir tots fanàtics i desitjosos de provar noves rutes que en condicions normals no és poden realitzar. Tenim poc temps, just per fer algú no gaire llarg, a mes tot arreu esta núvol i en boirat menys curiosament el Taga, doncs per allà que hi anirem , després és clar, d’esmorzar i fe petar la xerrada, que deu ni do el que s’allarga.  La sort però que tenim avui que no bufa el vendaval que feia ahir.
El poble de Bruguera sembla ben be de pessebre, tot colgat de neu, de seguida ens be a rebre el pastor d’ ovelles, be ell esta jubilat,  és la seva mare 91 anys la que les treu a pasturar al estiu. Be el xicot te ganes de xerrar i ens explica una nova ruta per pujar al Taga, però el que nosaltres farem serà fer-la de baixada.
Comencem doncs suaument per la llarga pista, amb una bona trinxera ja feta, el bosc esta preciós, anem xerrant de rutes, sortides i altres banalitats fins arribar al Coll de Puig, aquí deixem la pista que va cap al Coll de Jou i encarem ja en forta pujada per el llom que va al Coll de Puig, aquest és un altre amb el mateix nom, les vistes son sensacionals, el Pirineu tapat al davant nostre, el Montseny ben nevat, parcer ràcords a la colla d’Esquí  Montseny que cada setmana ens donen un bon noticiari de neu. Del coll anem carenant vers el cim. Comença a nevar una mica toquem la creu, ens abriguem que comença a fer rascota , unes fotos, algú és fot un cigarret (el mes jove, es clar).
Comencem a baixar de nou cap el Coll de Puig, el segon tot pujant, però  un cop aquí no seguirem per on hem pujat si no que farem via per la dreta pala que mira vers a Ribes, la baixada és complicada per les ones que ha fet  el vent a la neu i per que el relleu queda poc diferenciat, la cosa cansa dons cal vigilar cada gir i  a mes la neu esta força pesada, mes de un i dos busquen els primers erols de bolets, però la penya xala força. Tornem al altre Coll de Puig, una mica complicat tot això de tenir el mateix nom, i ara davallem en direcció un petit turonet que és veu al fons, amb unes antenes, “la ruta del pastor, be ell no la seva mare de 91 anys”, per anar baixant primer passarem per aconseguir arribar a uns plans, per un bosc una mica a modus supervivència i a veurà qui s’encasta a un arbre, un cop als plans remuntem una mica, sense treure’ns els esquís fins arribar a les antenes, aquí trobem una pista que ens portarà directa a sobre el poble.
Val la pena dons amb aquestes situacions de gran nevades que venen tan escassament, anar a provar, pot sortir be o regular, aquest cop però ens ha sortir molt i molt be.

Sebes, Artur, Lu Marzo, Regi, J.j Padnon, Dani, un amic d’aquest que va llogar uns esquís a Ribes de Freser i se l’hi varen trencar a la primera de canvi, tenintt que anar a peu de baixada força tros, gracies als de la botiga de l’entrada de Ribes ,be i seguim, Sekoies, Lius, la família de la Orden, Eladi i Mario, tots ells van marxant, el poble queda mes tranquil, nosaltres tenim la furgo al costat de la font i res que ens hi quedem a dinar tot veient per les finestres un bon documental que en podríem dir : “un mon blanc”.




el Taga al fons







quina colla!!!!!

al fons Ribes





quina familia!!!




Imatges del poble de Bruguera
















diumenge, 4 de febrer de 2018

Pic de Duraneu o tambe Pic de Credells






Cap de setmana d’aquells difícils de pronosticar meteorològicament parlant, d’aquells magres dels que és tenen que agafar les hores de sortida en pinces. En la practica teníem que fer una cosa però al final la cosa és complica i tenim que tirar de logística.
Fem nit total la colla, doncs és una sortida del Grup de Muntanya d’Argentona, al alberg refugi Pere Carné (*) a la Molina, ja veiem i sabem que la cosa esta complicada, però al mati de mentres esmorzem anem veient per les finestres que la cosa no va be, el vent bufa de valent i totes les muntanyes del sector nord estan amb el torb, no sabem que fer però decidim tirar endavant i sortir a buscar el terreny idoni per fer una volteta.
Un cop sortits de Puigcerdà ens parem dels cotxes i mirem com esta la cosa, sols tenim una escletxa de sol que va del Cadí al Puigmal, doncs anirem cap els boscos de l’antiga estació d’esquí de Puigmal 2000, ara tancades des de fa alguns anys.
Un cop a lloc, parcer la carretera ben neta de neu, ens adonem que el Puigmal esta mes paladot que el cul de un micu i que ara per ara aquí no fa vent, doncs vingué que algú farem. Pugem per dins el bosc ben curull de neu fins sortir a la carena, anem progressant tota la colla a bon ritma, però ai las!! Sobre la cota 2300, el vent bufa de valent mes el fred la sensació és del tot desagradable, volíem baixar cap a Vallcebollère i tornar a remuntar cap la Tossa dels Lladres, però optem per ser prudents doncs els núvols és mouen en rapidesa. Baixem uns metres sense treure pells i ens fiquem dins una petita caseta de les antigues pistes, la cosa a dins esta plena de gent mes nosaltres sembla ben be el “Cabina dels Germans Marx”. Mengem una mica i ens recuperem del fred i tirem ràpidament cap avall de on hem vingut, un cop havent perdut alçada tornem a posar pells i remuntem per entre pins per la Serra de l’Artiga, fins situar-nos a un petit promontori de on surt en unes cadires de l’estació, traiem pells i cap avall, però ho farem per el marge esquerra de la pista per dins un bosc a on xalem de valent per neu pols. En un moment donat ens situem per d’amunt del aparcament de l’estació i baixem tot decidits per un tallafocs fins baix de tot.
En fi, amb treballat la situació difícil del temps que teníem i encara ens  en  vàrem sortir prou be, algú és algú.

Gent que vàrem participar en la fredolica sortida: Eladi, Mario, Lu Marzo, J.J Padnon, Regi, el noi del Montseny benet, Lo Presi, Artur, Txubi, Angi i jo.

(*) Alberg Refugi Pere Carné. Molt “cuqui” net i polit, però amb preus mes de hotel que de refugi, nosaltres vàrem dormir a l’habitació que en diuen, Vip?, però que és tipus refugi total.
Sopar correcta, però sense opcions si tas quedat en gana d’allò de: “podríem posar una mica mes de...”. Esmorzar mes tipus refu d’alta muntanya que de hotel.


















I avui acabo amb un llibre que és una petita joia per tota la gent que fa muntanya hivernal:  “Avalanchas, nociones imprescindibles” de Bruce Tremper (Ediciones Verticalidad).
Hi ha molts llibres sobre aquest tema, molts d’ells complicats per persones poc avesades en aquest temes geològics , es a dir espessos, però al davant nostre tenim un manual que podria ser quasi imprescindible per entendre el tema i saber desenvolupar-se per el mitja nevat.  Molts gràfics i fotos entenedores, lletra petita però que un cop comences difícil és deixar-lo.
Bruce Tremper, és un gran professional del tema, tota la seva vida a treballat en temes de allaus, en diferentes estacions d’esquí  i parcs nacionals com Gran Teton o Nacional Glacier, així com en el Centre de Predicció d’Allaus d’Alaska, també ha participar en documentals per diferents cadenes de televisió dels Estats Units.
En resum, el seu llibre ha batut record en ventes i és una obra de referencia. No us el podeu perdrà.







diumenge, 28 de gener de 2018

Puigllançada la Tossa d'Alp, anar i tornar.




No se el que verdaderament passa, és com un virus letal que esdevé a la gent que en un moment donat veu en qualsevol pantalla que esta nevant copiosament i és en aquell precis moment com les seves conductes deixant de ser totalment normals i poden esdevenir perilloses, addictes a una droga molt perillosa, això és el que passa als que veuen imatges de nevades copioses. Son sers que després de haver viscut moments intensos en paisatges completament  nevats volent tornar a descobrir les sensacions dels ambients silenciosos, el obrir traça fonda sobre el mantell blanc, els boscos, els arbres colgats i el llisca en neu profunda . Son unes sensacions senzilles, quasi primitives de un retorn a la naturalesa en estat pur.
Això és el que va passar aquest divendres, una bona nevada, uns addictes que nomes envien missatges per veurà on va la tribu, comprovar partes del temps, a on ha caigut mes, a on serà mes segur, en fi, el mateix ritual com si fos la primera vegada això que ja ho han viscut moltes mes, però és igual el virus torna actuar en els seus caps i per molt que diguin de fred o mal temps ja els tenim preparats al dia següent a primera hora del mati, nets i polits per acceptar el que tots ells ja saben que son malalts, que tenen un virus, que és incurable i que solament és soluciona amb una cosa....el anar a tastar el “ pow-pow”.
Ho teníem que anar a provar, faria vent, el dia no seria bo, teníem que anar en terreny segur, però estàvem allà, la tribu, de nou els boscos ens cridant, els espais oberts ens demanaven i després tots en acabar, trinxats i contents, amb la cara amb un somrís, esperan de nou que el cos torni a sentir la crida del virus letal.

Vàrem ser la Regi, el Txubi “en ratafia”, Eladi, Benet “el noi del Montseny”, Lo Presi, el J.j Padnon i jo. Total 20 km i 1800 de desnivell.

I per acabar hem venen les paraules de Frijof Nansen  (Groenlàndia 1897):

“És difícil d’imaginar rés més gratificador i estimulant que lliscar ràpidament pels boscos nevats amb l’agilitat d’un ocell, amb el fred aire de l’hivern acariciant el nostres ulls, les branques dels avets a les nostres galtes. Mentrestant, el cervell i els músculs s’esforcen per evitar l’obstacle inesperat que en qualsevol moment pot  interposar-se en el nostre camí. No és com si la vida cultural s’esborrés de cop dels nostres pensaments i es quedés al darrera, com ho ha fet l’aire de la ciutat?. Hom identifica els esquís i la nostra natura com formant una sola cosa. Això desenvolupa no sols el cos, sinó també l’esperit, i té per el nostre poble una profunda significació més del que molts puguin sospitar.” 














amb en Ramon Bote el jefe de Masella